Francesc Cortès Cid

RELAT #3: MONSTRE

Obro els ulls i les figures borroses es van convertint en metges amb bates blanques. Un formigueig em recorre tot el cos. Els sorolls dels aparells que rodegen el llit m’atabalen. Prenc el control de la respiració i m’intento incorporar. Quan els presents a l’habitació veuen que em moc, s’abalancen sobre meu. Enmig del batibull, la ment se m’ordena una mica i faig memòria: la bèstia marina, el pont, la trucada de l’alcalde,…

Sense fer cas dels consells dels sanitaris, m’aixeco, desendollo els electrodes que em perforen la pell i, amb la descoordinació pròpia d’unes cames des de fa dies immòbils, m’atanso a la finestra del vuitè pis de l’hospital. Algú em crida que no ho faci, però l’obvio i poso un peu damunt l’ampit. És la única manera que tinc de treure’m de sobre aquest sentiment que em rossega les entranyes.

Trenco el vidre amb un puny i salto a la foscor de la nit.

Arribo al riu en un minut. Durant el vol, el dolor de la cicatriu m’ha atenallat el pit, però no ha sigut suficient per fer-me caure. Descendeixo sobre la runa, just davant l’indret on la colossal estructura de metall creuava les aigües. Ara només en queden costelles esmussades i un buit ple de silenci. El pes del fracàs fa que m’agenolli. No puc evitar que les causes reals del desastre s’enumerin dins el meu cap: beure alcohol com si tingués un fetge extraordinari, fumar com si els meus pulmons fossin d’acer, oblidar-me de cuidar un cos amb uns músculs prodigiosos… Llavors ho recordo tot. El dolor al pit després de penjar el telèfon, la dificultat per respirar i desprès… Desprès tot es va tornar negre.

Em duc al mà a l’embenatge i el desfaig ple de ràbia. Mentre una llàgrima em rellisca galta avall, em pregunto: si no se m’hagués aturat el cor, hauria pogut salvar-los? Si no m’hagués cregut invencible, encara serien vius?

Em dono uns segons per pair una resposta que ningú em dona, i aleshores sacsejo el cap i, abatut, sentencio:

―Sóc un monstre.

RELAT #2: COMIAT

Lluito per mantenir les parpelles separades i observo com les sis sangoneres surten de l’habitació, per capbussar-se de nou en una ciutat de neons, aerocotxes i altres meravelles del progrés. Ho fan perquè el doctor els ho ha dit, però sé que se n’alegren. Tant com de veure com em vaig apagant. Se sorprendrien si sabessin que em moro de ganes d’abandonar aquest cos vell i decrèpit. M’escuro la gola.
―Tu no, fill meu. Queda’t, si us plau.
L’Arthur es gira i busca la conformitat del doctor. És que potser creu que ja deliro? D’acord, no he sigut el millor pare del món, però el testament ho compensa, no? Què potser dirigir l’empresa capdavantera en neurogenòmica no serveix perquè em perdoni?
―Vull fer-te un últim regal ―li dic a l’Arthur mentre el doctor em passa una capsa de plata―. Com a comiat.
Obro el present i li mostro el punyal que contenia. L’Arthur arrufa les celles, desconcertat.
―És una lliçó de vida, fill ―li explico mentre empunyo la daga―. No et fiïs de ningú. Ni de la teva propia ombra.
El doctor apareix darrere seu i li clava l’aparell a la nuca, el bessó del que s’amarra a la meva. L’Arthur deixa anar un crit que ressona per totes les parets metàl·liques de la mansió. Llavors em clavo el punyal al cor. En el mateix instant en que l’acer perfora la carn caduca amb que vaig néixer, el doctor prem el botó.
Em deixo endur per un remolí el que em sembla una eternitat.

El vertigen s’atura quan percebo un nou batec, diferent a l’anterior.
Em miro les mans: perfecte, ni una arruga. El doctor se m’atansa, somrient. Desclavo l’arma del pit de l’Arthur i l’endinso en el del meu còmplice. L’home es desploma, la sorpresa li arrufa les celles. Seria impudent per part meva deixar viu cap testimoni, oi? M’ajupo per agafar el ganivet.
I llavors somric i m’atanso a tu, foradant-te amb aquests ulls blaus per primera i última vegada.

RELAT #1: MIRALLS (QUI JUGA AMB EL FOC DELS DÉUS ES CREMA)

OINK!OINK!OINK!OINK!OINK!OINK!
—No! —m’incorporo de sobte.
Uf, només era un malson. Tranquil·la, Mariona, tranquil·la. Segueixes sent humana. Ets al llit, veus? Merda, ja no puc desconnectar de la feina ni quan dormo.
—Eh? Iona? Què passa, estàs be?
—Sí, res. He tingut un malson. Torna’t a dormir, Narcís.
—Ahà…
M’aixeco i, sense obrir el llum de la tauleta, m’intento posar les xancles. Però colo el peu dret dins la que va a l’esquerre, i he de tornar a començar. Collons, si són iguals! Ara sí, cadascuna al seu lloc. Agafo la bata de sobre la cadira i vaig cap al passadís. Espero que el crit no hagi despertat a la nena.
—Hòstia, si el morro i les orelles semblaven ben reals…
M’abrigo amb la bata blanca i entro a la cuina. La llum del fanal que es cola entre les làmines de la persiana m’és suficient per no fotre’m de lloros. Maleït Narcís; li he dit mil vegades que quan sigui l’últim en anar a dormir baixi les persianes fins al final. Qualsevol dia s’oblidarà el cap, aquest home.
M’atanso a la nevera. No puc retenir un badall. Alço la mà dreta per agafar la nansa, però m’aturo quan veig el rostre xato i arrugat que em retorna la refulgent superfície negra de la porta de l’electrodomèstic. Dubto. Arrufo les celles. Deu ser la son, que encara em ronda. Tanco els ulls un segon, sacsejo el cap. Quan els torno a obrir…
—Mama?
Giro el coll cap a l’Anna, que em mira des del passadís. Duu posat aquell pijama gris de la Blancaneus que li vaig regalar quan va fer… Set? Vuit anys? Ja no me’n recordo.
—Ei, bonica. T’he despertat, oi? Ho sento —li dic mentre obro la nevera—. Anava a fer-me un got de llet. En vols un, reina?
—Sí, d’acord —em respon mentre se m’apropa.
Trec el bric del segon calaix i el deixo sobre la foscor del marbre.
—Mama, perquè cridaves?
—He tingut un somni dels dolents, filla —li contesto mentre omplo un parell de vasos amb el líquid blanc. Les mans no em responen, em costa més del que seria normal. Estic mig adormida, encara—. De coses del laboratori.
—Potser és perquè treballes massa. El papa diu que tot aniria millor si en comptes de passar els dies entre microscopis i animals passessis més temps amb nosaltres.
El món em cau damunt les espatlles. L’Anna es frega el nas amb innocència.
—Però jo li dic que ho fas pel futur. Com em vas explicar, oi mama?
Si ni el meu marit entén que si l’experiment surt bé suposarà una batalla guanyada en la guerra contra la mort, com puc esperar que tu ho entenguis, petita? Els estudis amb neurones de Drosophila ens van dur als assajos amb cervells de ratolins, i aquests als experiments amb cervells de porcs in vitro. I de moment van força bé. Hem anat recuperant algunes de les facultats mentals dels animals, sempre per ordre. Primer les que requereixen una xarxa neuronal més extensa, i després les que no necessiten tantes cèl·lules. Consciència del jo, atenció i coordinació. Només ens falten dues fases, les de memòria i socialització. Amb els porcs els encèfals són més complexos que els dels rossegadors, però de moment l’exemplar de la truja AN-01 ja ha superat la fase tres, la de coordinació. Si aconsegueixo que superi la fase quatre…
—Mama?
—Sí, filla. Digues.
—M’ho vas explicar tu, oi? Que treballes tant perquè tots puguem tenir un futur millor.
—Si, reina —afirmo, i faig un glop de llet—. La mama està intentant fer que els cervells de les persones puguin tornar-se a encendre després de que… De que els seus cossos caduquin. Ho entens?
―Mmmm… Sí.
Quina filla més llesta que tinc.
―Però primer ho he de provar amb animals. Perquè clar, la tecnologia que faig servir és perillosa. És el primer cop que algú juga amb la consciència humana d’aquesta manera. Per això cal que primer ho faci amb cervells més petits, menys complexos. De criatures menys… evolucionades que nosaltres. Però va, ara no es moment de parlar de feina. Agafa el got i anem a l’habitació, que et llegiré aquell conte aquell de la noia que cau per la llodriguera i…
—L’Alícia?
—Sí, l’Alicia. Però abans deixa’m tancar les persianes, que el teu pare es va oblidar de baixar-les fins a baix, i ja saps que no suporto que ho faci.
L’Anna em dedica un gest estranyat, una ganyota de sorpresa.
—Però mama… Si vas ser tu qui les va baixar ahir. Ai, que estàs perdent la memòria…

Un blog per reunir-los a tots

I a les tenebres lligar-los, diria la inscripció en llengua negra.

La intenció d’aquest blog és bastant menys funesta. De fet, si has entès la referència ja no cal que t’amarri gaire fort al fascinant món de la literatura fantàstica: ja t’hi has atansat prou com per començar-lo a gaudir. Va ser precisament J. R. R. Tolkien qui va dir: “Crec que el que s’anomena contes de fades, associats erròniament a la infància, es una de les formes més grans que ha donat la literatura.” I estic ben segur que sabia el que es deia.