Lluito per mantenir les parpelles separades i observo com les sis sangoneres surten de l’habitació, per capbussar-se de nou en una ciutat de neons, aerocotxes i altres meravelles del progrés. Ho fan perquè el doctor els ho ha dit, però sé que se n’alegren. Tant com de veure com em vaig apagant. Se sorprendrien si sabessin que em moro de ganes d’abandonar aquest cos vell i decrèpit. M’escuro la gola.
―Tu no, fill meu. Queda’t, si us plau.
L’Arthur es gira i busca la conformitat del doctor. És que potser creu que ja deliro? D’acord, no he sigut el millor pare del món, però el testament ho compensa, no? Què potser dirigir l’empresa capdavantera en neurogenòmica no serveix perquè em perdoni?
―Vull fer-te un últim regal ―li dic a l’Arthur mentre el doctor em passa una capsa de plata―. Com a comiat.
Obro el present i li mostro el punyal que contenia. L’Arthur arrufa les celles, desconcertat.
―És una lliçó de vida, fill ―li explico mentre empunyo la daga―. No et fiïs de ningú. Ni de la teva propia ombra.
El doctor apareix darrere seu i li clava l’aparell a la nuca, el bessó del que s’amarra a la meva. L’Arthur deixa anar un crit que ressona per totes les parets metàl·liques de la mansió. Llavors em clavo el punyal al cor. En el mateix instant en que l’acer perfora la carn caduca amb que vaig néixer, el doctor prem el botó.
Em deixo endur per un remolí el que em sembla una eternitat.
El vertigen s’atura quan percebo un nou batec, diferent a l’anterior.
Em miro les mans: perfecte, ni una arruga. El doctor se m’atansa, somrient. Desclavo l’arma del pit de l’Arthur i l’endinso en el del meu còmplice. L’home es desploma, la sorpresa li arrufa les celles. Seria impudent per part meva deixar viu cap testimoni, oi? M’ajupo per agafar el ganivet.
I llavors somric i m’atanso a tu, foradant-te amb aquests ulls blaus per primera i última vegada.
Francesc Cortès Cid 