MOSTRA EL TEU MÓN
No recordo qui va ser el primer en dir-m’ho, però sí que recordo que tots els escriptors que han deixat emprenta en la meva manera d’escriure i d’entendre l’escriptura ho han anat recalcant al llarg dels seus discursos, una o més d’una vegada, per activa o per passiva. Uns més insistentment que d’altres, però el consell s’ha anat repetint al llarg del temps i l’espai. Així que, amb el seu permís, me’l faré meu un instant per passar-vos el relleu.
MOSTRA, NO DIGUIS.
El famós “show, don’t tell” anglés.
Està clar que no és el mateix que un lector rebi una cosa dita que una cosa mostrada. Per exemple, si li hem de fer arribar la informació de que el Duc Asshole és un home arrogant i envejós, podem fer-ho de dues maneres. Podem recolzar-nos en el narrador i fer-li dir, sense trencar-nos gaire la closca, que “el Duc Asshole era un home arrogant i envejós”. El lector ho integrarà, ens creurà (o ens haurà de creure, més ben dit) i seguirà llegint. I quan el Duc parli i actui tindrà en compte que, com que és arrogant i envejós, serà normal que digui les coses amb arrogància i es mogui guiat per l’enveja. Un pacte senzill i mecànic. Fred, fins i tot podriem dir.
En canvi, la segona manera de fer-ho que està a l’abast dels escriptors és mostrar el que volem explicar. Hem de fer que el lector entengui que el Duc Asshole és un arrogant i un envejós fent que ell mateix es mostri tal com és al lector. Amb els seus gestos, amb les seves actuacions, amb els seus diàlegs. Per exemple, si fem que passi al costat del Compte Richmond i miri l’anell de diamants que duu al dit amb el front arrugat, i que després miri el seu, una quincalla de coure, i sospiri, el lector (la majoria de lectors, que és una majoria prou desperta) entendrà de seguida que és un paio corromput per l’enveja. També ho entendrà si fem que digui que vol ser guapo com el Baró Prettyface o ric i famós com l’Arxiduc Moneyman. Podem mostrar-ho de centenars de maneres diferents, i serà molt més orgànic que la primera opció, que en realitat és com donar una norma rígida.
Perquè si diem, no deixem que el lector gaudeixi de la millor part: entendre i interpretar al personatge. No dic que en realitat sigui així, però si diem sembla que no ens fiem de la capacitat del lector per juntar les peces del trencaclosques. I si hi ha alguna cosa que li agradi a un lector de fantasia i ciència-ficció és seguir les pistes i deduir. Sentir-se intel·ligent, fer la connexió pel seu compte (tot i que a vegades el que hem de fer és donar-li una mica mastegada) i exclamar “és clar, com no ho he vist abans?!”. Això funciona a tots els nivells; per la trama i també pels personatges, pels grans punts de gir i per les petites idees. Per tant, cal que un lector vagi copsant com és un personatge pel seu compte. Com si estigués coneixent una persona de carn i óssos, cal que parli amb ell i el vegi actuar i es fixi en els detalls, en els petits gestos. Cal que el personatge es mostri tal com és ell mateix.
FRANtastikus 